LES MIDIS PIRINÉES
Ver JULIOL 2009 / LES MIDIS PIRINÉES I LA NORMANDIA en un mapa más grande
Des que tenim l'autocaravana nova, les sortides sempre les fem vía Manresa que es on la tenim aparcada.
Ver JULIOL 2009 / LES MIDIS PIRINÉES I LA NORMANDIA en un mapa más grande
Des que tenim l'autocaravana nova, les sortides sempre les fem vía Manresa que es on la tenim aparcada.
D'allí ens dirigim a Puigcerdà que hi donarem un tomb i dinarem en un bareto de camioners molt bé. Per la tarda fem una passejada per Bourg Madame i Llivia. Poc a poquet, a l'altres costat del Pirineu, més enllà de la Cerdanya, passat el coll de Puymorens, hi trobem les Valls d'Ax. La seva capital és Ax les thermes. Com indica el seu nom, es tracta d'una població termal. Hi ha piscina medieval anomenada "Bassin des Ladres", on venien a curar-se soldats templers que, a terra santa, havien agafat la lepra. Ja en temps dels romans s'explotaven les seves aigües calentes sulfuroses. Avui dia, Ax, està dedicada al turisme, estiu i hiven. Però Ax no és gaire bonica en sí mateixa. La varem trobar força decadent i envellida com a ciutat i com a resort turístic. El que són bonics són els seus entorns.
 |
| GRAN DUNE DU PYLAT |
Via Tarascon on ens parem a Coll Saurat, S. Girons, Lizier i fem nit a Tarbes i ens col.loquem a la plaça del mercat Mercadier, es dia festiu i tot està en calma. Visitem la ciutat molt florejada, el barri antic on s'hi troba la catedral, el vell hospital, passegem pel carrer del Mariscal Foch on visitem l'església gòtica de Sant Joan. Ens posem en ruta entrada la tarda via Lourdes però abans volem visitar Argeles i saludar a la Paula i en Jean (uns amics). Visitem Lourdes, domés diré dues paraules molt depriment. I pel matí sortim escopetejats d'aquell lloc fins a Pau on fem la visita de rigor, comprem en un Leclerc i a partir d'aquí durant unes bones hores no ens deixa la pluja. No obstant visitem Mont de Marsau i ens arribem al parc Marquèze que volem veure els terrenys del ecosistema recorreguts amb tren. Fem nit a Parentis en un càmping municipal. Marxem cap a la Gran Dune du Pylat. És una enorme formació de sorra natural costanera acumulada al litoral aquità del golf de Biscaia a l'entrada de la badia de Arcachon. la duna se sitúa al terme municipal de La Teste-de-Buch. Tant la geomorfologia com la posició de la Gran Duna es troben en permanent evolució i desplaçament des de la seva gènesi, estimada fa diversos milers d'anys. Cap a l'interior penetra inexorablement a raó de 3 a 4 metres anuals, segons les mesures realitzades des de la dècada de 1960 que va evolucionar des dels 35m d'alçada mesurats a mitjants del segle XIX, fins a arribar entre 80 i 107 m segons els estudis realitzats des de la dècada de 1980. Si puja per unes escales (els qui vulguin) molt empinades i des de d'alt s'hi observa una vista magnífica. El "xirimí" no ens va deixar en tot el dia.
 |
LA NORMANDIA
Desprès visitem Brices en Coglès on i
trobem un àrea camping-car amb totes les comoditats en aquests tipus d’àrees.
Pel mati arribem al Mont Saint Michel, (que ja el coneixem be de quan varem
visitar la Bretagne, encara que Sant Michel pertany a la Normandia) més que res
per veure l’obra de contenció per aguantar les marees, doncs cada any
perjudiquen més el Mont. Ens arribem a peu fins a l’entrada, visitem l’ obra
que encara no està acabada i aquest dia decidim dinar com persones de “ pela llarga”. I llarga va ser
la factura....però que carai un dia es un dia.
Ja pujant per la Normandia volem visitar a fons Coutanes. Es una ciutat de
l’edat mitja, que t’hi pots moure molt be, marcats tots el carrers amb línies
de diferents colors, segons els llocs que t’interessa visitar. Visitem el parc
medieval del Bisbe, el jardí botànic, l’Ajuntament, aquest instal·lat al palau
de Cussy on varem poder admirar una maqueta escala 1/5 d’un drakkar que no es
més que un barco pirata normand. La Catedral, varis esglésies. La ciutat estava
plena de flors, havia obtingut el primer premi al concurs de ciutats florides.
Dormin al camping municipal “Les Vignetes” a un pas del poble. I al fer ruta
visitem un castell el més bonic que mai havia vist. Així ja veieu, no deixem
els castell i... aquest era un “remanso de paz” .
Continuem amb l’itinerari visitant
Cambremer Volognes i entrem a Chesbourg sobre les 5 h. de la tarde on
aparquem a Port Plaisance a 10 m. del centre.
Comencem per fer una visita de
nit i al matí següent fem una visita a
la Galeria 117 i museu de la Lliberació . A aquestes alçades ja us haureu
adonat que soc una friki del tema història/guerra mundial (1ra. I 2gna.) No puc
fer-hi més, m’apassiona. El passeig de la galeria inclou diverses instal·lacions de
muntanya.
A la base, la construcció de la galeria es remunta a finals dels anys 20,
construïda per l’armada francesa on emmagatzemen municions i més particularment
torpeds. És un dels últims símbols construïts durant la construcció d'aquest
gran port militar duta a terme per Lluís XVI i Napoleó. El 1940,
els alemanys van prendre la fortalesa i la seva xarxa de túnels ja que, ràpidament,
van comprendre el valor estratègic i la seva importància sobre del Mar
Atlàntic. Els alemanys augmentàren el
poder de la fortalesa i van excavar-hi
una galeria molt més amplia i la instal·lació de quatre bateries armades amb pistoles de 105 mm en el flanc nord de la
muntanya. El 22 de juny de 1944, és portà a terme – amb tots els
mitjans – un intens foc d'artilleria per participar en un bombardeig per la
bona situació de la fortalesa. Durant 48
hores, un bombardeig naval, es transmesa des de l'aire. I només després d'un
"aeri", un terme usat pel personal militar d'EUA, la Divisió 79
finalment va arribar a acostar-se al passeig. Els tancs i l'artilleria de
suport a terra . El 25 de juny a la nit, a poques hores de l'alliberament
de Cherbourg, una bandera americana és hissada al fort. Però la fortalesa no és
encara plenament conquerida. La lluita va ser inusualment violenta i sovint
acabada amb ganivets.
Quatre anys després de l'arribada de l'exèrcit
alemany, a costa de pèrdues humanes, els aliats
reprenen la Fortalesa. La caiguda
de la fortalesa de Roule es va saber a Cherbourg amb el toc de campanes de difunts de l'ocupació. Aquesta
ciutat va ser posada en llibertat el 26 juny 1944 essent el primer port lliure a França. A finals de
juliol, els vaixells de guerra desembarquen tots els equips dels exèrcits
aliats convertint-se en el principal
port d'abastament de petroli necessari per seguir endavant ... Des de
llavors, els túnels cavats enmig de les muntanyes mai havien estat utilitzats.
L'Armada havia bloquejat les entrades hi
varen haver de passar més de vint anys per assegurar el lloc. Fa dos anys que
està obert al públic i es tot el que us he contat que varem poder conèixer,
sentir i esgarrifar-nos al veureu amb tècniques virtuals. I
a partir d’aquest punt i fins que no acabem el viatge, fem història de la 2gna.
Guerra Mundial acabant pels camins dels
exiliats de la guerra civil espanyola al sud de França.
Uns
dies després, i uns quants km més enllà de Cherbourg, fem la ruta que ens porta
per tots els poblets costaners de les platges del Desembarcament de Normandia.
I això és el que vull explicar-vos a continuació tal com ho varem anar visitan.
Ens llevem, esmorzem i marxem d’hora, tenim
previst un dia atapeït. La primera visita és molt a prop, Arromanches. Va ser
un altre dels punts clau del desembarcament. A les seves platges encara hi ha
les restes d'un port artificial aliat construït poc després del dia D, per
tropes britàniques. A les seves afores, al cinema Arromanches s'hi projecta la
pel·lícula "El preu de la llibertat", un document excepcional que
combina imatges de la Normandia actual i del desembarcament, en homenatge als
soldats que hi van participar. Entrem just a l’hora a una de les primeres
sessions, encara no hi ha massa gent. Els efectes, sense ser molt
espectaculars, estan molt bé. La pel·lícula és emocionant i ens agrada molt als
dos. Ha valgut la pena. A la sortida ens entretenim al mirador que hi ha al
costat, des d’on es divisa molt proper al poble i molt clarament, les restes
del port artificial gràcies
a la marea baixa.
Fent uns pocs
quilòmetres més arribem al Cementiri Alemany de La Cambe. En una clariana
sembrada d’arbres i creus de Malta agrupades de cinc en cinc, reposen,
generalment de dos en dos, els cossos de 21.200 soldats alemanys. Al centre del
cementiri, un gran túmul coronat per una creu marca el lloc on van ser inhumats
dos-cents noranta-sis soldats no identificats. A nosaltres, i per un criteri
purament estètic, ens sembla més bonic, acollidor i impressionant que
l’Americà. Tot i que potser injust, però comprensiblement, amb molt menys
visitants. La diferència és abismal. Eren els dolents.
Segona
visita a uns deu quilòmetres. Les bateries de Longues Sur Mer. Des de dalt un
cingle de seixanta-cinc metres, una situació ideal des d’on dominaven l’oceà
proper i les platges d’Omaha i Gold els alemanys hi van instal·lar quatre
canons de 150 mm. Tot hi els intensos bombardejos a que varen estar sotmesa el
dia D, els seus canons no van deixar de disparar a la flota aliada des de
l’alba fins a les cinc de la tarda, quan va ser neutralitzada. L’endemà, els
cent vuitanta-quatre homes de la guarnició es van rendir a les tropes britàniques.
Ara és un testimoni impressionant del que era un element autònom del Mur de
l’Atlàntic alemany, a més de l’única bateria de la regió que conserva els
canons originals en força bon estat.
Tercera parada del dia.
El cementiri Americà d’Omaha beach. Com en l’anterior, l’entrada és gratuïta,
tot i això, aquí ens sorprenen els estrictes controls de seguretat, amb
detector de metalls i raig X per a les bosses. La visita comença amb la
pel·lícula Letters (cartes), en anglès i francès subtitulada en aquest dos
idiomes. Són les cartes i les postals d’alguns dels soldats morts aquí, amb el
testimoni de familiars propers. Molt emotiva i trista, la seguim com podem, tot
i que bastant bé es llegeixen els subtítols en les dues llengües. Tot seguit
fem una passada molt ràpida pel museu, tot i que està molt i molt bé per anar
fins al cementiri.... el que surt a la majoria de pel·lícules americanes. En
una area de setanta hectàrees hi descansen les restes de 9.387 militars nord
americans, la majoria morts durant el desembarcament, una minúscula mostra de la
gran extensió de terreny que ocupa el cementiri dels soldats americans,
cadascun dels quals té la seva creu, cristiana o jueva, i el seu nom i data de
naixement i mort. Fins i tot els cossos no identificats hi tenen la seva creu
amb un missatge que recorda la seva participació a l'assalt. Les tombes miren cap a l’oest, cap els
Estats Units. Tot i que hi molta gent, impressiona força. A la sortida ens
quedarem totalment bocabadats, incrèduls... és totalment lliure, sense cap mena
de porta!!! Com si un terrorista entres per la porta principal, demanant
permís. Suposo que és una mica el que es pot esperar dels nord-americans, que
per entrar al seu país et pregunten si hi vas a cometre actes terroristes o a
delinquir!!!
De camí cap a la següent
visita prevista ens aturem a dinar, entrepans, prop de la platja i al costat
d’un búnquer que ni surt als mapes. Pràcticament només arrencar anem veient
llocs encara molt més bonics, just al costat de la platja d’Omaha.
Un altre dia fem la
quarta visita. És a una altra bateria alemanya. Símbol del coratge dels soldats
americans, la Pointe du Hoc, un altre dels tràgics escenaris de la guerra. Des
d'aquest cap, des d’on es dominaven les platges d’Omaha i Utah, els alemanys hi
van situar una important fortificació. Sotmesa a intensos bombardejos per mar i
aire just abans del desembarcament, els alemanys van enretirar
i substituir els canons “originals” per fustes. La platja d’Omaha
Beach, es on van fer un dels desembarcaments
simultanis les tropes aliades,
americanes, canadenques i angleses. Sobre la sorra encara s’hi veuen una filera
d'objectes negres. Són restes del port provisional que van haver d'idear i
muntar els aliats per poder desembarcar en aquest indret. Els penyasegats del
final eren un dels punts de control estratègics dels alemanys. Tot passejant
veiem uns grans sots, avui dia coberts d'herba, que no són més que els
espectaculars forats que feien les bombes que van llençar els aliats des dels
seus avions per aconseguir fer retirar els alemanys d'aquesta posició. I és que
mentre els bombarders atacaven els alemanys, un grup de 255 soldats- Rangers
aliats s'enfilava, escalava, per les escarpades parets del penyasegat des de la
platja ( uns 30 m d'alçada), sense més útils que unes cordes, unes escales i
poc més. En 5 minuts van arribar a dalt i van prendre el control de la
"Pointe du Hoc". Només 90 d'aquests soldats van arribar sans i
estalvis a dalt, la resta van morir o van resultar ferits.
Arribem a la bateria de
Crisbeq, a Saint Marcouf, amb el temps just per fer una visita ràpida abans no
tanquin (ens ho adverteixen a l’entrada, però és avui o mai). Amb vint-i-un blockhaus
comunicats per més d’un quilòmetre de trinxeres, aquesta bateria costera era
una de les més importants. Va ser conquerida per forces aliades dos dies
després del desembarcament després d’oposar, també, una forta resistència...
fins i tot va ser bombardejada per una altra bateria alemanya propera, a
petició del cap de la mateixa bateria... amb la intenció d’allunyar els soldats
aliats, mentre ells es refugiaven a l’interior dels sòlids blockhaus. En
l’actualitat és un museu amb l’aquarterament, la infermeria i la cuina
completament equipades.... Anem tan ràpid per no perdre’ns res, però, al final fins i tot encara ens sobra una mica
de temps!!!
Cansats i ja una mica
saturats de desembarcament, decidim fer encara una última visita i passejar-nos
per la sorra, a la platja d’ Utah. Es el
museu. Està tancat, tot i això a fora hi podem veure una de les
barcasses del desembarcament, alguns monuments i tancs, possiblement una de les
poques coses que ens faltava per veure. La platja, en marea baixa, és bonica i
un punt final relaxant en un dia intensiu.
D’aquí tornem a fer uns km fins
Bayeux que visitem. Desprès fins Caen, on deixem l’autocaravana en un
parking prop del Museu i del cementir dels periodistas i dels anglesos. El
cementir dels anglesos es petit, polit i a cada creu blanca hi han plantats
rosers d’un roig intens. Fem nit. Les visites d’avui, sense que n’hi hagi hagut
cap d’espectacular, tot i que més d’una emotiva, ens han permès reviure, si es
pot dir així, aquella batalla que va marcar el curs de la història d’Europa i,
segurament de mig món. Ha valgut molt la pena.
I amb tantes visites han anat passant els dies i pensem que es
millor acabar aquest viatge històric
deixant la visita als nostres amic suissos per l’any vinent. Decidits,
ens dirigim cap a Orleans, ciutat plena d’història. Capital intel·lectual durant el regnat de
Carlemany, les seves escoles es converteixen
en Universitat durant l’Edat Mitjana. Durant els segles X i XI,
amb la dinastia dels Capets, Orleans es converteix en ciutat reial i capital de
França. El 1429 Joana d’Arc allibera la ciutat assetjada i la celebritat
d’Orleans es difon més enllà de les fronteres. La ciutat patirà també els bombardejos de 1940 i 1944. La seva
arquitectura reflecteix un passat ric i intens. És passejant-hi com es
descobreix l’empremta de la història, a través dels monuments erigits al cor
mateix de la ciutat. Barris antics, claustres i criptes, palauets del Renaixement,
torres, campanars….
L’endemà
per la tarda decidim fer una mica de ruta i ens quedem a dormir a un àrea a
l’autopista. Una nit infernal. Soroll, fred.
Ens llevem d’hora i fent paradetes a llocs bonics com Vierzon, Saint
Armand-Mond Rond fins Clemond Ferrand, sortint a dormir prop de Millau. Visitem
el seu pont - que serà el segon cop- i decidim entrar a Catalunya per Ceret,
Prats de Molló per endinsar-nos a la ruta que varen fer els nostres exiliats de
la guerra civil i saber una mica més dels fets que hi van ocórrer. Fets
relacionats amb la invasió frustrada de la Garrotxa des de territori de l'Estat
francès per un grup de militants d'Estat Català, preparada i dirigida per
Francesc Macià, s'esdevingueren els primers dies de novembre de 1926. El pla
comportava la penetració de dues columnes —una procedent de Sant Llorenç de
Cerdans; l'altra, del coll d'Ares, a les quals havien d'incorporar-se militants
de l'interior— que havien de convergir sobre Olot i ocupar-la, per tal de
proclamar-hi la República Catalana. Macià, que havia llançat (1925) l'Emprèstit
Pau Claris, destinat a subvencionar l'operació, reuní armament per a uns 400
homes —ell n'havia prevists 500—. Com que eren rars els catalans que tenien
instrucció militar, es posà d'acord amb italians antifeixistes exiliats que
haguessin fet la guerra, per tal que fessin d'instructors. Un d'aquests
—Ricciotto Garibaldi—, agent secret del govern de Mussolini, denuncià la
conjuració a la policia francesa. Aquesta detingué a Estagell els grups que procedents
de París i de Tolosa es dirigien a la frontera —on eren amagades les armes— i
també els conjurats de Perpinyà , Macià i el seu estat major, aquests a la
vil·la Denise de Prats de Molló. En total, poc més d'un centenar d'homes, 18
dels quals eren italians. Els simples soldats foren expulsats de França; els
caps (disset), amb Macià al davant, que cuità a declarar-se únic responsable,
foren processats i jutjats a París. Les penes es reduïren a expulsió i multes.
El procés tingué molt de ressò i féu conèixer arreu d'Europa el problema de
Catalunya i Macià.
A
Perpinyà, es equivoquem de carretera i per ser festiu
trobem un « bouchon » de nassos. Al final però agafem la correcta en
direcció a Prades. Pel camí veiem els Orgues d'Ille sur-Têt, una curiosa formació geològica. També fem
una breu parada al fotogènic poblet d'Eus i Prada de Conflent o si voleu dir-ne Prades. Comencem
el dia anant a la bonica població de Vilafranca de Conflent, on visitem el seu nucli emmurallat . Continuem direcció a Ceret (molt bonic el trajecte a
partir de Llauro). A la població de Ceret hi ha nombrosos punts d'interès com el nucli medieval, Pont del Diable...
Dinem un menú bastant bé. Continuem trajecte fins a Prats de Mollo per a fer la darrera visita de la ruta.
Aquí visitem el nucli històric de la vila i el Fort Lagarde. Per últim,
des de Prats agafem la carretera
direcció a Ripoll, la qual s'enfila per la muntanya, donant unes
perspectives magnífiques sobre Prats de Mollo i els cims nevats com a teló de
fons. La carretera ascendeix fins arribar als 1.510 metres d'alçada del Coll d'Ares. A partir d'aquí s'inicia el descens, ja per
terres gironines. Aquest fou el camí dels exiliats de la Guerra Civil
Espanyola.
I
això és tot. Sols dir que són d'aquelles coses que s'han de visitar un cop a la
vida per prendre consciència del significat de les xifres que ens diuen que
milers i milers de persones van lluitar, patir i morir en aquella guerra. Fins
que no veus la immensitat d'aquests territoris destinats a cementiris, o la
mida dels forats de les bombes, no entens el significat de totes les dades que
et donen. I és irònic veure com avui els nens petits juguen i corren per entre
els forats de les bombes, s'amagaven dins els búnquers o juguen sobre les
roderes per on circulaven els canons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada