JULIOL 2009 / LES MIDIS PIRINÉES I LA NORMANDIA

LES MIDIS PIRINÉES





Ver JULIOL 2009 / LES MIDIS PIRINÉES I LA NORMANDIA en un mapa más grande


Des que tenim l'autocaravana nova, les sortides sempre les fem vía Manresa que es on la tenim aparcada.

D'allí ens dirigim a Puigcerdà que hi donarem un tomb i dinarem en un bareto de camioners molt bé. Per la tarda fem una passejada per Bourg Madame i Llivia. Poc a poquet, a l'altres costat del Pirineu, més enllà de la Cerdanya, passat el coll de Puymorens, hi trobem les Valls d'Ax. La seva capital és Ax les thermes. Com indica el seu nom, es tracta d'una població termal. Hi ha piscina medieval anomenada "Bassin des Ladres", on venien a curar-se soldats templers que, a terra santa, havien agafat la lepra. Ja en  temps dels romans s'explotaven les seves aigües calentes sulfuroses. Avui dia, Ax, està dedicada al turisme, estiu i hiven. Però Ax no és gaire bonica en sí mateixa. La varem trobar força decadent i envellida com a ciutat i com a resort turístic. El que són bonics són els seus entorns.

GRAN DUNE DU PYLAT

La Vall d'Orlú, reserva nacional natural, amb el parc dels llops, els isards o les marmottes. De fet, la millor vall d'aqueta zona, una joia de natura amb força rius i llacs on hi ha propaganda per la pesca i la caça de bolets. Penso amb el Saül i li agafo fulletons, ja que a ell això de buscar bolets li torna boig. Són poc més de 160 kms. de Barcelona, 40 de Puigcerdà. Per dormir, nosaltres ho fem a la plaça de l'església on s'hi troben també autocaravanes i autocars. Lloc molt tranquil. 

Via Tarascon on ens parem a Coll Saurat, S. Girons, Lizier i fem nit a Tarbes i ens col.loquem a la plaça del mercat Mercadier, es dia festiu i tot està en calma. Visitem la ciutat molt florejada, el barri antic on s'hi troba la catedral, el vell hospital, passegem pel carrer del Mariscal Foch on visitem l'església gòtica de Sant Joan. Ens posem en ruta entrada la tarda via Lourdes però abans volem visitar Argeles i saludar a la Paula i en Jean (uns amics). Visitem Lourdes, domés diré dues paraules molt depriment. I pel matí sortim escopetejats d'aquell lloc fins a Pau on fem la visita de rigor, comprem en un Leclerc i a partir d'aquí durant unes bones hores no ens deixa la pluja. No obstant visitem Mont de Marsau i ens arribem al parc Marquèze que volem veure els terrenys del ecosistema recorreguts amb tren. Fem nit a Parentis en un càmping municipal. Marxem cap a la Gran Dune du Pylat. És una enorme formació de sorra natural costanera acumulada al litoral aquità del golf de Biscaia a l'entrada de la badia de Arcachon. la duna se sitúa al terme municipal de La Teste-de-Buch. Tant la geomorfologia com la posició de la Gran Duna es troben en permanent evolució i desplaçament des de la seva gènesi, estimada fa diversos milers d'anys. Cap a l'interior penetra inexorablement a raó de 3 a 4 metres anuals, segons les mesures realitzades des de la dècada de 1960 que va evolucionar des dels 35m d'alçada mesurats a mitjants del segle XIX, fins a arribar entre 80 i 107 m segons els estudis realitzats des de la dècada de 1980. Si puja per unes escales (els qui vulguin) molt empinades  i des de d'alt s'hi observa una vista magnífica. El "xirimí" no ens va deixar en tot el dia.

LA NORMANDIA

Desprès visitem Brices en Coglès on i trobem un àrea camping-car amb totes les comoditats en aquests tipus d’àrees. Pel mati arribem al Mont Saint Michel, (que ja el coneixem be de quan varem visitar la Bretagne, encara que Sant Michel pertany a la Normandia) més que res per veure l’obra de contenció per aguantar les marees, doncs cada any perjudiquen més el Mont. Ens arribem a peu fins a l’entrada, visitem l’ obra que encara no està acabada i aquest dia decidim dinar com  persones de “ pela llarga”. I llarga va ser la factura....però que carai un dia es un dia.  Ja pujant per la Normandia volem visitar a fons Coutanes. Es una ciutat de l’edat mitja, que t’hi pots moure molt be, marcats tots el carrers amb línies de diferents colors, segons els llocs que t’interessa visitar. Visitem el parc medieval del Bisbe, el jardí botànic, l’Ajuntament, aquest instal·lat al palau de Cussy on varem poder admirar una maqueta escala 1/5 d’un drakkar que no es més que un barco pirata normand.  La  Catedral, varis esglésies. La ciutat estava plena de flors, havia obtingut el primer premi al concurs de ciutats florides. Dormin al camping municipal “Les Vignetes” a un pas del poble. I al fer ruta visitem un castell el més bonic que mai havia vist. Així ja veieu, no deixem els castell i... aquest era un “remanso de paz” .

            Continuem amb l’itinerari  visitant  Cambremer Volognes i entrem a Chesbourg sobre les 5 h. de la tarde on aparquem a Port Plaisance a 10 m. del centre.  Comencem  per fer una visita de nit i al matí següent  fem una visita a la Galeria 117 i museu de la Lliberació . A aquestes alçades ja us haureu adonat que soc una friki del tema història/guerra mundial (1ra. I 2gna.) No puc fer-hi més, m’apassiona. El passeig  de la galeria inclou diverses instal·lacions de muntanya. A la base, la construcció de la galeria es remunta a finals dels anys 20, construïda per l’armada francesa  on  emmagatzemen municions i més particularment torpeds. És un dels últims símbols construïts durant la construcció d'aquest gran port militar duta a terme per Lluís XVI i Napoleó. El 1940, els alemanys van prendre la fortalesa i la seva xarxa de túnels ja que,  ràpidament,  van comprendre el valor estratègic i la seva importància sobre del Mar Atlàntic. Els alemanys  augmentàren el poder de la fortalesa i van  excavar-hi una galeria molt més amplia i la instal·lació de quatre bateries armades  amb pistoles de 105 mm en el flanc nord de la muntanya. El 22 de juny de 1944, és portà a terme – amb tots els mitjans – un intens foc d'artilleria per participar en un bombardeig per la bona situació de la fortalesa.  Durant 48 hores, un bombardeig naval, es transmesa des de l'aire. I només després d'un "aeri", un terme usat pel personal militar d'EUA, la Divisió 79 finalment va arribar a acostar-se al passeig. Els tancs i l'artilleria de suport a terra . El 25 de juny a la nit, a poques hores de l'alliberament de Cherbourg, una bandera americana és hissada al fort. Però la fortalesa no és encara plenament conquerida. La lluita va ser inusualment violenta i sovint acabada amb  ganivets.

                     Quatre anys després de l'arribada de l'exèrcit alemany, a costa de pèrdues humanes, els aliats  reprenen  la Fortalesa. La caiguda de la fortalesa de Roule es va saber a Cherbourg amb  el toc de campanes de difunts de l'ocupació. Aquesta ciutat va ser posada en llibertat el 26 juny 1944  essent  el primer port lliure a França. A finals de juliol, els vaixells de guerra desembarquen tots els equips dels exèrcits aliats  convertint-se en el principal port d'abastament de petroli necessari per seguir endavant ... Des de llavors, els túnels cavats enmig de les muntanyes mai havien estat utilitzats. L'Armada havia  bloquejat les entrades hi varen haver de passar més de vint anys per assegurar el lloc. Fa dos anys que està obert al públic i es tot el que us he contat que varem poder conèixer, sentir i esgarrifar-nos al veureu amb tècniques virtuals. I a partir d’aquest punt i fins que no acabem el viatge, fem història de la 2gna. Guerra Mundial  acabant pels camins dels exiliats de la guerra civil espanyola al sud de França.

 Uns dies després, i uns quants km més enllà de Cherbourg, fem la ruta que ens porta per tots els poblets costaners de les platges del Desembarcament de Normandia. I això és el que vull explicar-vos a continuació tal com ho varem anar visitan.

Ens llevem, esmorzem i marxem d’hora, tenim previst un dia atapeït. La primera visita és molt a prop, Arromanches. Va ser un altre dels punts clau del desembarcament. A les seves platges encara hi ha les restes d'un port artificial aliat construït poc després del dia D, per tropes britàniques. A les seves afores, al cinema Arromanches s'hi projecta la pel·lícula "El preu de la llibertat", un document excepcional que combina imatges de la Normandia actual i del desembarcament, en homenatge als soldats que hi van participar. Entrem just a l’hora a una de les primeres sessions, encara no hi ha massa gent. Els efectes, sense ser molt espectaculars, estan molt bé. La pel·lícula és emocionant i ens agrada molt als dos. Ha valgut la pena. A la sortida ens entretenim al mirador que hi ha al costat, des d’on es divisa molt proper al poble i molt clarament, les restes del  port artificial gràcies a la marea baixa.

            Fent uns pocs quilòmetres més arribem al Cementiri Alemany de La Cambe. En una clariana sembrada d’arbres i creus de Malta agrupades de cinc en cinc, reposen, generalment de dos en dos, els cossos de 21.200 soldats alemanys. Al centre del cementiri, un gran túmul coronat per una creu marca el lloc on van ser inhumats dos-cents noranta-sis soldats no identificats. A nosaltres, i per un criteri purament estètic, ens sembla més bonic, acollidor i impressionant que l’Americà. Tot i que potser injust, però comprensiblement, amb molt menys visitants. La diferència és abismal. Eren els dolents.

            Segona visita a uns deu quilòmetres. Les bateries de Longues Sur Mer. Des de dalt un cingle de seixanta-cinc metres, una situació ideal des d’on dominaven l’oceà proper i les platges d’Omaha i Gold els alemanys hi van instal·lar quatre canons de 150 mm. Tot hi els intensos bombardejos a que varen estar sotmesa el dia D, els seus canons no van deixar de disparar a la flota aliada des de l’alba fins a les cinc de la tarda, quan va ser neutralitzada. L’endemà, els cent vuitanta-quatre homes de la guarnició es van rendir a les tropes britàniques. Ara és un testimoni impressionant del que era un element autònom del Mur de l’Atlàntic alemany, a més de l’única bateria de la regió que conserva els canons originals en força bon estat.

            Tercera parada del dia. El cementiri Americà d’Omaha beach. Com en l’anterior, l’entrada és gratuïta, tot i això, aquí ens sorprenen els estrictes controls de seguretat, amb detector de metalls i raig X per a les bosses. La visita comença amb la pel·lícula Letters (cartes), en anglès i francès subtitulada en aquest dos idiomes. Són les cartes i les postals d’alguns dels soldats morts aquí, amb el testimoni de familiars propers. Molt emotiva i trista, la seguim com podem, tot i que bastant bé es llegeixen els subtítols en les dues llengües. Tot seguit fem una passada molt ràpida pel museu, tot i que està molt i molt bé per anar fins al cementiri.... el que surt a la majoria de pel·lícules americanes. En una area de setanta hectàrees hi descansen les restes de 9.387 militars nord americans, la majoria morts durant el desembarcament, una minúscula mostra de la gran extensió de terreny que ocupa el cementiri dels soldats americans, cadascun dels quals té la seva creu, cristiana o jueva, i el seu nom i data de naixement i mort. Fins i tot els cossos no identificats hi tenen la seva creu amb un missatge que recorda la seva participació a l'assalt. Les tombes miren cap a l’oest, cap els Estats Units. Tot i que hi molta gent, impressiona força. A la sortida ens quedarem totalment bocabadats, incrèduls... és totalment lliure, sense cap mena de porta!!! Com si un terrorista entres per la porta principal, demanant permís. Suposo que és una mica el que es pot esperar dels nord-americans, que per entrar al seu país et pregunten si hi vas a cometre actes terroristes o a delinquir!!!

            De camí cap a la següent visita prevista ens aturem a dinar, entrepans, prop de la platja i al costat d’un búnquer que ni surt als mapes. Pràcticament només arrencar anem veient llocs encara molt més bonics, just al costat de la platja d’Omaha.

            Un altre dia fem la quarta visita. És a una altra bateria alemanya. Símbol del coratge dels soldats americans, la Pointe du Hoc, un altre dels tràgics escenaris de la guerra. Des d'aquest cap, des d’on es dominaven les platges d’Omaha i Utah, els alemanys hi van situar una important fortificació. Sotmesa a intensos bombardejos per mar i aire just abans del desembarcament, els alemanys van enretirar  i substituir els canons “originals” per fustes. La platja d’Omaha Beach,  es on  van fer un dels desembarcaments simultanis  les tropes aliades, americanes, canadenques i angleses. Sobre la sorra encara s’hi veuen una filera d'objectes negres. Són restes del port provisional que van haver d'idear i muntar els aliats per poder desembarcar en aquest indret. Els penyasegats del final eren un dels punts de control estratègics dels alemanys. Tot passejant veiem uns grans sots, avui dia coberts d'herba, que no són més que els espectaculars forats que feien les bombes que van llençar els aliats des dels seus avions per aconseguir fer retirar els alemanys d'aquesta posició. I és que mentre els bombarders atacaven els alemanys, un grup de 255 soldats- Rangers aliats s'enfilava, escalava, per les escarpades parets del penyasegat des de la platja ( uns 30 m d'alçada), sense més útils que unes cordes, unes escales i poc més. En 5 minuts van arribar a dalt i van prendre el control de la "Pointe du Hoc". Només 90 d'aquests soldats van arribar sans i estalvis a dalt, la resta van morir o van resultar ferits.

            Arribem a la bateria de Crisbeq, a Saint Marcouf, amb el temps just per fer una visita ràpida abans no tanquin (ens ho adverteixen a l’entrada, però és avui o mai). Amb vint-i-un blockhaus comunicats per més d’un quilòmetre de trinxeres, aquesta bateria costera era una de les més importants. Va ser conquerida per forces aliades dos dies després del desembarcament després d’oposar, també, una forta resistència... fins i tot va ser bombardejada per una altra bateria alemanya propera, a petició del cap de la mateixa bateria... amb la intenció d’allunyar els soldats aliats, mentre ells es refugiaven a l’interior dels sòlids blockhaus. En l’actualitat és un museu amb l’aquarterament, la infermeria i la cuina completament equipades.... Anem tan ràpid per no perdre’ns res, però,  al final fins i tot encara ens sobra una mica de temps!!!

            Cansats i ja una mica saturats de desembarcament, decidim fer encara una última visita i passejar-nos per la sorra, a la platja d’ Utah. Es el  museu. Està tancat, tot i això a fora hi podem veure una de les barcasses del desembarcament, alguns monuments i tancs, possiblement una de les poques coses que ens faltava per veure. La platja, en marea baixa, és bonica i un punt final relaxant en un dia intensiu.

            D’aquí tornem a fer uns km fins  Bayeux que visitem. Desprès fins Caen, on deixem l’autocaravana en un parking prop del Museu i del cementir dels periodistas i dels anglesos. El cementir dels anglesos es petit, polit i a cada creu blanca hi han plantats rosers d’un roig intens. Fem nit. Les visites d’avui, sense que n’hi hagi hagut cap d’espectacular, tot i que més d’una emotiva, ens han permès reviure, si es pot dir així, aquella batalla que va marcar el curs de la història d’Europa i, segurament de mig món. Ha valgut molt la pena.

            I amb tantes visites  han anat passant els dies i pensem que es millor acabar aquest viatge històric  deixant la visita als nostres amic suissos per l’any vinent. Decidits, ens dirigim cap a Orleans, ciutat plena d’història. Capital intel·lectual durant el regnat de Carlemany, les seves escoles es converteixen en Universitat durant l’Edat Mitjana. Durant els segles X i XI, amb la dinastia dels Capets, Orleans es converteix en ciutat reial i capital de França. El 1429 Joana d’Arc allibera la ciutat assetjada i la celebritat d’Orleans es difon més enllà de les fronteres. La ciutat patirà també  els bombardejos de 1940 i 1944. La seva arquitectura reflecteix un passat ric i intens. És passejant-hi com es descobreix l’empremta de la història, a través dels monuments erigits al cor mateix de la ciutat. Barris antics, claustres i criptes, palauets del Renaixement, torres, campanars….

            L’endemà per la tarda decidim fer una mica de ruta i ens quedem a dormir a un àrea a l’autopista. Una nit infernal. Soroll, fred.  Ens llevem d’hora i fent paradetes a llocs bonics com Vierzon, Saint Armand-Mond Rond fins Clemond Ferrand, sortint a dormir prop de Millau. Visitem el seu pont - que serà el segon cop- i decidim entrar a Catalunya per Ceret, Prats de Molló per endinsar-nos a la ruta que varen fer els nostres exiliats de la guerra civil i saber una mica més dels fets que hi van ocórrer. Fets relacionats amb la invasió frustrada de la Garrotxa des de territori de l'Estat francès per un grup de militants d'Estat Català, preparada i dirigida per Francesc Macià, s'esdevingueren els primers dies de novembre de 1926. El pla comportava la penetració de dues columnes —una procedent de Sant Llorenç de Cerdans; l'altra, del coll d'Ares, a les quals havien d'incorporar-se militants de l'interior— que havien de convergir sobre Olot i ocupar-la, per tal de proclamar-hi la República Catalana. Macià, que havia llançat (1925) l'Emprèstit Pau Claris, destinat a subvencionar l'operació, reuní armament per a uns 400 homes —ell n'havia prevists 500—. Com que eren rars els catalans que tenien instrucció militar, es posà d'acord amb italians antifeixistes exiliats que haguessin fet la guerra, per tal que fessin d'instructors. Un d'aquests —Ricciotto Garibaldi—, agent secret del govern de Mussolini, denuncià la conjuració a la policia francesa. Aquesta detingué a Estagell els grups que procedents de París i de Tolosa es dirigien a la frontera —on eren amagades les armes— i també els conjurats de Perpinyà , Macià i el seu estat major, aquests a la vil·la Denise de Prats de Molló. En total, poc més d'un centenar d'homes, 18 dels quals eren italians. Els simples soldats foren expulsats de França; els caps (disset), amb Macià al davant, que cuità a declarar-se únic responsable, foren processats i jutjats a París. Les penes es reduïren a expulsió i multes. El procés tingué molt de ressò i féu conèixer arreu d'Europa el problema de Catalunya i Macià. 

            A Perpinyà,  es equivoquem de carretera i per ser festiu trobem un « bouchon » de nassos. Al final però agafem la correcta en direcció a Prades. Pel camí veiem els Orgues d'Ille sur-Têt, una curiosa formació geològica. També fem una breu parada al fotogènic poblet d'Eus i Prada de Conflent o si voleu dir-ne Prades. Comencem el dia anant a la bonica població de Vilafranca de Conflent, on visitem el seu nucli emmurallat . Continuem  direcció a Ceret (molt bonic el trajecte a partir de Llauro). A la població de Ceret hi ha nombrosos punts d'interès  com el nucli medieval, Pont del Diable... Dinem un menú bastant bé. Continuem trajecte fins a Prats de Mollo per a fer la darrera visita de la ruta. Aquí visitem el nucli històric de la vila i el Fort Lagarde. Per últim, des de Prats agafem la carretera  direcció a Ripoll, la qual s'enfila per la muntanya, donant unes perspectives magnífiques sobre Prats de Mollo i els cims nevats com a teló de fons. La carretera ascendeix fins arribar als 1.510 metres d'alçada del Coll d'Ares. A partir d'aquí s'inicia el descens, ja per terres gironines. Aquest fou el camí dels exiliats de la Guerra Civil Espanyola.

            I això és tot. Sols dir que són d'aquelles coses que s'han de visitar un cop a la vida per prendre consciència del significat de les xifres que ens diuen que milers i milers de persones van lluitar, patir i morir en aquella guerra. Fins que no veus la immensitat d'aquests territoris destinats a cementiris, o la mida dels forats de les bombes, no entens el significat de totes les dades que et donen. I és irònic veure com avui els nens petits juguen i corren per entre els forats de les bombes, s'amagaven dins els búnquers o juguen sobre les roderes per on circulaven els canons.

NOVEMBRE 2008 / FRANÇA - MILLAU, LES GORGES DU TARM

Aquest és el diari i relat d'un viatge amb l'autocaravana de 10 dies, realitzat el mes de novembre per terres franceses i amb inici i final a la població de Manresa on hi deixem la "Calipsa".

Ver NOVEMBRE 2008 / FRANÇA - MILLAU, LES GORGES DU TARM en un mapa más grande

Sortim aviat de Manresa (lloc on tenim l'autocaravana) per poder arribar a Port Bancares i Port Lacaute on pasarem la nit davant mateix del mar. Ens ha donat una mica la sensació d'estar al Carib per les seves casetes baixes amb jardí, tot molt ben cuidat, amb grans parterres plens de flors de lavanda i altres amb palmeres i arbres mediterranis, gespa per tot arreu i un pont de fusta de teca que s'endinsa al mar per més de km. i mig. Hi fem una passejada molt agradable. Més enllà, el port que es una monada, hi sopem. 

Tots els dies ens llevarem d'hora, ja que havia d'aprofitar-se la llum de la tardor si voliem veure coses. Entrem al país Cathare visitan Sigean i fem una petita ruta de les vinyes fins Durvan i Touchan on a cada pas ens trobem les "chateaux des vins" que són el que nosaltres en diem "caves o cellers" amb grans explanades de vinyes. Arribem a Luchan per equivocació, però em fet sort, dinem "Chez une madame de" que s'encuida dels dinars dels pagerols, tota ella molt complaent fent-nos un dinar que fou molt gustós. Després via Narbona on en un càmping-car (ens costa 7 euros inclòs, és a dir l'autocaravana, llum, aigua i serveis) fem la visita pertinent a la ciutat. L'endemà ens proposem a arribar a Millau i contemplar el pont.

Després de dinar hem anat a visitar el poble medieval de Peyreleau, situat damunt mateix de Le Rozier, des d'on hem pogut gaudir d'una bona perpectiva. Hem fet una bona jornada visitant Beziers, hem dinat a la Courretoirade, i ens hem desviat per anar al mirador per admirar l'aqueducte. No varem veure o no vam voler veure els cartells que advertien que no era camí apte per autocaravanes de més de 5m. Però nosaltres, de poble, no en fem cas i tirem milles, i quines milles més sudoroses... be, arribar d'alt vam arribar, el dilema era si retornar per on havíem vingut o baixar a un fort desnivell de corbes pronunciadíssimes. però estem contents perquè es gaudia d'una vista fantàstica de l'enorme Viaducte contruït recentment, que escurça considerablement els quilòmetres fins a París i que es l'orgull de la ciutat. Optem per baixar pel fort desnivell esperant una mica a que es faci fosc per no trobar-nos a ningú de pujada. Un 10 pel conductor. Ens parem per refer-nos a Croisiere un petit poblet a 10 km. de Millau. Al arribar-hi no hi han indicadors de campings-cars i preguntem als gendarmes que ens indiquen que a un km. hi trobarem el municipal. Està molt bé i hi retornarem al acabar de fer les Gorges. 

Després d'esmorzar, ens hem dirigit cap a les Gorges de la Jonte, parant en primer lloc al Belvédère des Vautours (voltors), on des de fa poc han fet un centre d'interpretació (a base de bé, amb audiovisuals, exposicions, etc) sobre la vida dels voltors que abunden pels penyasegats i que es poden veure des de les terrasses que hi ha al damunt de les Gorges. Realment interessant veure'ls des de les terrasses. Hem travessat les Grandes Causses (esplanades), per arribar a les Gorges du Tarn, on hem visitat el poble de Catellbouc, que es un encant. Després de la preceptiva visita a Sainte Enimie i St. Chély sur Tarn, hem arribat al Mirador du Souci, bastant impressionant, ja que el riu, que tota l'estona és super tranquil i ideal per baixar amb canoa, aquí fa un canvi brutal, ja que està ple de ràpids que el fan d'allò més perillós; fins i tota la terrassa del mirador hi havien recordatoris de diferentes persones que s'hi havien ofegat. Seguint el curs del riu Tarn, i després de la zona del Cirque des Baumes, realment espectacular, hem arribat a una explanada per campings-cars, donant la jornada per finalitzada. 

Ja que el temps ens acompanya hem anat a cap al Mont Aigoual (1.567m) on hi ha un observatori meteorològic i una exposició-museu molt interessant. Pel camí entrem en una granja dalt d'un turó on la senyora ens explica tot el procés de les seves conserves i formatges. Comprem algunes coses per cruspir durant aquests dies. De tornada, passarem pel Cantobre, poblet penjat a la muntanya, amb una prespectiva fantàstica. Dormim a Millau i l'endemà el visitem. Es un poble molt bonic. 

I continuem fins Roquefort, que a part de l'importància de la fabricació de formatges, es molt pintoresc, no hem tingut feina per aparcar, aquests mesos es viatja molt bé, molt tranquil. Entre les nombroses caves de formatges que hi ha, ens hem decidit per les de Papillon, ho tenen tot molt ben muntat i la visita resulta molt interessant. Surts d'allà coneixent tots els detalls sobre la fabricació i curació del formatge. Val la pena. Abans però ens varem entaular i varem menjar un tros de "la viande au Roquefort" amb acompanyament que "estaba de muerte" com diu la meva amiga Marga. Després de la corresponent degustació i compra seguim la nostra ruta i arribem al Càmping Isis en Cévennes, a Saint Julien de la Nef, o no hem tingut cap problema per trobar plaça. Hem visitat una mica Saint Jean du Gard. Després hem parat a La Bambouseraie, un parc botànic grandiós on, gràcies a un microclima en aquesta zona, s'hi poden veure quantitats de bambús de totes mides i procedències. A part d'aixó, també hi ha contruccions en bambú, una zona de jardins xinesos, i tota mena de flors, així com hivernacles. Es una visita que ben bé t'hi pots passar un parell d'hores, però que val la pena pels amants de les plantes. Visitem Saint Afriquenne, Belmont fins  a Lacaume on hi dormim. 

Com que avui el temps es bó i millora, hem decidit anar cap al Cirque de Navacelles. Hem parat al primer mirador, a mitja baixada, hem vist un cartell que indicava els Moulins de la Foux i Surgeance de la Vise. Com que deia 10minuts hem decidit anar-hi, i sort que ho hem fet, perque apart de que el camí és perfecte, després d'uns 20 minuts de recorregut, ens hem trobat un panorama fantàstic, ja que allà torna a sortir el riu Vise, que va amagat per moltes zones i al mateix temps hi ha uns molins perfectament arreglats, amb l'aigua que passa per dintres i unes basses impressionants. Aquest és el riu que hem trobat amb més cabal d'aigua, doncs fins i tot els rius Tarn i Hérault baixaven bastant pobrets.

Fem ruta fins a Castres i Mazanet. Allí des de una alçada força considerable admirem Le pic noir (1.211m) que no hi podem arribar per la molta boira. Pel camí ens desviem al poblet medieval de Les Montagnes pensant dormir a la vora del llac. Però no valia la pena i continuem Cuxau-Cobardes per dormir a Carcasona dormint a l'àrea xAC just davant del castell.

Visitem la ciutat vella amb el seu castell envoltat per una gran muralla. Dinem a ca nostra i per la tarda baixem fins a Miralpoix, poblet medieval que varen habitar-hi els càtars, amb la sorpresa que estaven celebrant la Fëte de la Pomme (que només es fa un cop l'any) amb un ambient maquíssim, ja que apart del mercat mediaval, hi havia espectacles, desfilades, molta gent guarnint els carrers amb gust exquisit. El poble és molt maco, doncs hi han unes plaçes medievals amb les cases de fusta molt ben conservades. 

Total, que ens ha agradat tant que ens hi hem quedat tota la tarda i fins i tot ens hem assegut una estona en un bar per gaudir més de l'espectacle. Les altres visites les hem deixat per un altre dia. Serà Lavenalet decidim entrar per Andorra pel túnel del pas de la Casa. Al sortir del túnel trobem un sol radiant. I res més, arribada a Manresa, fer canvi de cotxe i a cada ú a casa seva. 

JUNY 2008 / ITÀLIA - LA LIGURIA, LA TOSCANA, LA UMBRIA, LAZIO i LA CAMPINA

El resum d'aquest viatge serà força curt. Ja que no vaig pendre masses apunts....

Ver JUNY 2008 / ITÀLIA - LA LIGURIA, LA TOSCANA, LA UMBRIA, LAZIO i LA CAMPINA en un mapa más grande

• TOSCANA

Arribem a la Toscana, els moviments del Sg. XIV a XVI humanisme i renaixement, vàren innovar radicalment la cultura i l'art. hi trobaren grans obres d'arquitectura civil i religiosa, escultures, obres pictòriques que en són proves del talent i treball creatiu de grans genis (Da Vinci, Miquel Angel, Bruneleschi). Pienza i Montepulciano renaixentistes; San Giminiano amb les seves torres; Pisa, Firenze, Siena sense comentaris; Carrara amb la seva catedral revestida de marmol; Luca, Pistoia, Arezzo, Prato, Grosseto, Cetona, Orvieto, Piazze totes elles de gran valor arquitectònic i artístic. Però no sols la Toscana es art, produeix molt vi, entre els més coneguts el "Chianti" i el "Brunello. Mes culpidor però és el seu paissatge, típic, lluminós, acollidor, únic. 

Dormim a Pagibbunsi, la gràcia de viatjar amb autocaravana és que pots parar a dormir en mig de la natura.  Cada dia un bon sopar! i vàrem probar il "Picottino di capra".

• LA UMBRIA

Fins no trobar l'aspecte actual es varen fer moltes modificacions per tal de que les seves aigues molt calcàrees no fesin destroces en temps de plujes als camperols. Des del 271 a.c i fins al 1787 molts caps pensants van estar-hi implicats. però qui tenia poder en aquells temps?

els PAPES. En Gregori XIII (1417), Paolo III (1545), Clement VIII (1596) per citar-ne alguns se'n varen preocupar molt. però fou un de la mateixa ciutat de Terni, l'Andrea Vici qui va donar amb la clau. "un taglio diagonale sul secondo balzo de la cascata che deviava parte dell'acqua in caduta, consentendo un migliore difusso del rio Nera. Questo intervento diede a la cascata il suo aspetto definitivo".

AGOST 2005 / LA BRETANYA I ELS CASTELLS DEL LOIRA

LA BRETANYA

Ver AGOST 2005 / LA BRETANYA I ELS CASTELLS DEL LOIRA en un mapa más grande

Les carreteres són bones a la Bretanya, no hi ha autopistes, són tot autovies que comuniquen molt bé les ciutats, i les carreteres locals són boniques i ben senyalitzades. A més els francesos respecten molt les senyals de velocitat, hi ha bastants radars però sempre senyalitzats. És imprescindible portar impermeable, també a l'estiu, perque el temps és  variable, és més còmode que un paraigües, et permet seguir visitant els pobles i els pots guardar a la bossa.

Sapigueu que a França posar-te aigua en qualsevol bar o restaurant és gratis, però s'ha de saber demanar, és aigua de l'aixeta però fresca, veureu que la majoria de taules en tenen, cal dir "de leau" =  us diran que Evian o Vittel i heu de dir que no, que de la "maison" = de la casa.

El menjar típic són les "galettes" i els "creps", la majoria dels restaurants són l'únic que ofereixen en les seves cartes i són barates. Les "galettes" són com els creps però de blat negre i amb ingredients salats i normalment amb ou. També abunden els restaurants de marisc, unes cassoles amb musclos acompanyats de patates fregides = "moules + frites"

Mont Sant Michel, Fantàstica imatge!! just al arribar començaven a veure's autobussos i cotxes. El dia es va aixecar una mica ennuvolut però  més tard va sortir el sol. L'aparcament costava 4 euros. Val la pena visitar l'abadia i sobretot les vistes des d'allà. Nosaltres vam fer visita per lliure però cal visites guiades a hores  assenyalades per la marea. També pots llogar una audioguia que en punts concrets et va fent les explicacions pertinents. Vam estar-hi unes 4 hores. Ens decidim a fer una volta pels voltants, tot rodejant el mont aprofitant que la marea es baixa.

Agafem l'autocaravana i a través de la finestra ens embadalim amb una imatge que ens fa posar els pels de punta, mica en mica es va fent fosc, i es van encenent els llums il.luminant màgicament la muntanya.

MONT SANT MICHEL

 Sortim camí cap a Cancale, famós per les seves ostres encara que nosaltres. Seguim la costa fins a Saint-Malo visitem la zona intramurs (ciutadella) que és el casc antic ple de carrers de vianants amb molts comerços i restaurants, després passegem per dalt de les muralles per veure tota la ciutat i la costa. Un altre dia ens dirigim a visitar el Fort, La Latte i Cap Frehel des d'on vam fer boniques fotos dels seus preciosos paissatges, dels penyasegats i camps plens de flors. S'ha de pagar entrada per accedir als seus recintes. 

Posem rumb cap a Briec, a la costa de Granit Rosa, passant primer per Perros-Guirec que és un poble turístic amb dos boniques platges i des d'on surten les rutes per veure les formacions de granit i el far. Aquesta costa és un espai natural protegit d'una bellesa excepcional. Ens va captivar per les formes de les roques esculpides per l'oceà, pel far de Ploumanac'h, les petites cales, les illes... que criden l'atenció per semblar de cartró pedra i constrasten amb el blau del mar. 

Arrivant a Rennes decidim quedar-nos-hi un parell de dies. Dos barris molt diferents: el barri siutat al nord del riu hi concentre l'activitat nocturna i cultural de la ciutat, mentre que al sud s'estenen els moderns barris residencials. Visitem l'Ajuntament, contruït estil Lluís XV. A l'interior destaquen una impressionant escala i uns bons tapissos. Resulta especialment bonica la Gran Chambre du Parlament, es pot visitar sense més, sols cal preguntar al conserge. Ens passejem pels carrers mediavals que s'agrupen al voltant de la catedral.

SAINT-MALO

Des de Rennes direcció al bonic bosc de Paimpont, que segons la llegenda era el bosc de Brocéliande, domicili de la fada Morgana i del rei Artur. Ens va decebre, va ser més bonica la carretera que et porta fins allà que el lloc. Seguim fins Josselin, un bonic poble que conserva cases dels segles XVI i XVII però que és conegut sobretot pel seu castell, contruït en una roca que hi ha sobre el canal. 

Seguim direcció Lizier, petit poble en festes, que ens ho va recomanar la noia de l'Oficina de Turisme de Josselin, on gaudim de l'ambient de festa i desgustem creps i sidra artesanal? penso que si.

Arribem a Quimper a la comarca de Finistère, vam fer turisme pel camí. Parem en el bonic, florit i pintoresc poble de Pont-Aven on gaudim amb els seus molts comerçps, sobretot de rebosteria bretona, en totes les pasteleries s'hi podia degustar quantitats de pastissos! Visitem els seus carrers peatonals. El pitjor d'aquestes ciutats i en general de França a menys que sigui costa, és que els comerços tanquen a les 19 pm i després no tens més que fer que sopar o aprofitar per descansar a la "Calipsa". 

Destinació Concarneau. Ens sorpren la seva ciutadella amb carrers empedrats, un grup de música celta a l'entrada, molta gent i un mercat de brocanters. Aquí vam fer la majoria de les nostres compres de productes típics (galetes, sardines i alguna que altra sidra bretona).

Dormim com troncs tota la nit, al dia següent, després de prendre un nodrit esmorzar a la francesa partim cap a Locronan. Estacionem l'autocaravana a les afores del poble. El primer que vam veure va ser un llarga avinguda empedrada d'uns 400 metres de distància la qual vam recórrer ansiosament, mentre ens acostem al centre, les casetes i petits negocis d'artesania del voltant es feien més i més atractius. Locronan és un dels pobles més bonics de la Bretanya Francesa, està ubicat a la part alta d'un turó. El gran atractiu d'aquest poble és passejar tranquil i relaxadament per la seva plaça i els seus carrerons, observar cada detall de l'arquitectura és tot un plaer. La seva història data del segle V quan els celtes arriben a aquest lloc a la recerca de noves terres, segles més tard van arribar-hi grups de missioners a cristianitzar-lo. L'actractiu més imponent d'aquest poble és la plaça principal on trobem l'església de Saint Ronan, edificada en forma de catedral pels ducs de Bretanya. Tot un bell conjunt arquitectònic. Les antigues cases i carrers han servit de marc a moltes pel.lícules i curtmetratges francesos i estrangers, destacant TESS, protagonitzada per Nastassja Kinski i dirigida pel notable i polèmic Roman Polanski.

Visitem el poble mariner de Roscoff, amb mercat, d'allà surten els ferris cap Anglaterra. Després direcció St. Pol de León on nosaltres no vam veure gran cosa. Anne d'Auray es un petit poble molt tranquil amb el seu santuari i molt poca gent, cosa que ens encanta. Creiem que essent un lloc de peregrinació estaria més concorregut. Després cap a Carnac, famós pels seus alineament de menhirs que es poden veure des de la carretera. Ens hi parem. Visitem el centre del poble però ens indiquen que la zona turística es Carnac Platja, i era cert, allò era un formiguer de turistes ple de bars, restaurants, botigues, gelateries, molt ambient nocturn, una cosa que fins ara no haviem vist en altres pobles, s'assemblava més a la costa mediterrània doncs tenia una extensa platja. 

COSTA DE LA BRETAÑA FRANCESA

Destinació Vannes on s'entra el nucli antic a través de la porta medieval molt aprop del port. Explorem uns carrers molt atractius, qüasi totes les cases amb "colombage" (entramats de fusta), el que la converteix en un poble molt bonic. Les cases son del segle 16 i fou un plaer explorar-les perqué sempre torbaves alguna cosa nova a la volta de cada cantonada. Fem una volta per veure els edificis de l'Hotel de Ville i un impressionant College davant mateix de l'ajuntament. La catedral és una interessant barreja d'estils arquitectònics. La ciutat està ammurallada i fabulosos són els jardins que l'envolten. Com que feia un dia esplèndid varem menjar al port, varem recórrer el seu passeig refrescant-nos amb una gran copa de gelat. 

Ens aixequem i visitem Auray. Ens va agradar el casc antic, la seva plaça de mercat i tanquil.lament a migdia prenem camí de tornada parant a menjar en un àrea de servei i passant la tarda a La Rochelle, on vam estar-hi tres hores perque valia la pena passejar per tots els seus carrers i el port. 

Arribem ja a Barcelona, espero que us hagi agradat i us serveixi una mica de guia a futurs viatgers.

CASTELLS DEL LOIRA

Qui no somia amb les anhelades vacances d'Estiu? Amb tenir temps lliure per poder gaudir al màxim de llunyans destinacions, d'aventures que ens facin oblidar les presses del dia a dia i deixar-nos portar pel simple fet de passar uns dies sense responsabilitats, per gaudir de vivències i de moments diferents que posicionen a aquesta època com una de les més desitjades de l'any.

Obrim el mapa i començar a assenyalar llocs que volíem visitar feia temps però que mai havíem tingut 100% clars per visitar-los en un únic viatge la Vall del Loira, lògicament volíem veure els seus famosos i arxiu de coneguts castells, o almenys els que més ens cridaven l'atenció, així com la concentració més elevada d'habitatges troglodites d'Europa, ja que durant segles es van excavar cavernes als penya-segats, visibles de vegades només pel fum de les xemeneies enmig del no-res. Entre Saumur i Montsoreau a banda i banda de la Loire trobem poblacions senceres tallades en la dúctil pedra calcària de toba.

Iniciem el nostre viatge en direcció a la Jonquera, tot per autopista. En els nostres rostres es dibuixaven les ànsies per començar la nostra aventura i gaudir de les nostres vacances. Com sol pasar el primer dia de viatge es va resumir en avorrides autopistes franceses i quilòmetres i quilòmetres passats per aigua.

L’endemà els núvols havien desaparegut del tot i un sol radiant brillava davant dels nostres ulls mentre conduíem tranquil · lament gaudint amb tot el que vèiem al nostre pas. La nostra primera parada va ser el Castell de Chanonceau, conegut com el Castell de les Dames, ja que li deu el seu nom a les dones que hi han habitat. Va ser construït el 1513 per Catherine Briçonnet i restaurat posteriorment per Diana de Poitiers i Catalina de Medicis. Aquesta construït a la vora del riu Cher, les aigües reflecteixen la bellesa única de la seva arquitectura renaixentista. Aparquem la AC al pàrquing del castell i després de pagar l'entrada, 8 € crec, ens vam quedar al · lucinats del paisatge que està davant dels nostres ulls. Un camí d'uns 15 metres d'ample o potser 20, per 400 o 500 mts de llarg i al final podem observar el castell al fons. A banda i banda del camí, un bosc de pollancres altíssims i un silenci ensordidor, ens dóna la sensació d'estar realitzant un viatge al passat. Conforme es va acabant el camí, el castell va apareixent amb tota la seva esplendorosa silueta. En diuen el "castell de les dones" i els fonaments van ser construïts dins del riu. Anem visitant les diferents estances, és un viatge en el temps, la història t'envolta.

CASTELL DE CHANONCEAU

Acabem la visita i ens dirigim a Amboise . Pel camí veiem un altre castell però no recordo quin era. Arribem a Blois i en un pàrquing cèntric situat al costat del riu vam aparcar l'AC per passar la nit. L’endemà anan cal  al castell Royal de Blois, entrem en un forn i comprem croissants. Amboise  va acabar sent un bàlsam reparador que aconseguí canviar els nostres dubtes sobre la zona. Tant ens va sorprendre al passar per ella que vam decidir aturar-nos immediatament per visitar-la. Amboise és un dels pobles més medievals que ens enlluerne des del principi. En molts aspectes ens va recordar moltíssim a Avinyó, una ciutat que ja havíem visitat en una anterior ruta i que ens havia encantat.

El que més cridava l'atenció era el seu preciós castell, un edifici situat en un turó des del qual s'albirava tota la ciutat. El Castell és visitat anualment per milers de turistes atrets, a més de per la seva preciosa arquitectura, perquè hi ha les restes de Leonardo da Vinci. L'humanista del Renaixement va viure els últims tres anys de la seva vida a la ciutat durant el regnat de Francesc I, a la mansió Clos-Lucé.

A la capçalera del llit on va morir Leonardo es troba el retrat de la Madonna Elisa Gherardini, la dona del marquès de Giocondo. A més tant al soterrani com al jardí es conserven dibuixos i maquetes de màquines d'algunes peces d'enginyeria que va imaginar Leonardo. La història explica que va ser enterrat a l'església de Saint-Florentin, lloc sobre el qual es troba actualment el castell.

Començava  el  capvespre quan ens aproximem a la població, de manera que les vistes del castell des del riu eren una autèntica meravella. Després, ens dirigim al centre de la població. Amboise és un lloc tranquil, molt pintoresc, on un va a amarar-se de la història, l'art i la cultura francesa de l'Edat Mitjana i del Renaixement.

Després de deambular amunt i avall ens dirigim cap al lloc zona del càmping destinada exclusivament a autocaravanes.

El nostre tercer dia de viatge va tornar a despertar molt ennuvolat. De moment semblava que el temps ens havia donat una treva d'un dia, però almenys no plovia. Vam posar rumb al castell de Chambord, un dels plats forts de la nostra estada al Loira. Iniciem ràpidament la marxa.

CASTELL DE CHAMBORD

No vam trigar gaire a arribar-hi. L'accés al castell és realment increïble ja que es troba envoltat d'un immens parc ubicat a l'interior de la seva muralla, de 31 quilòmetres de longitud. Algunes parts del parc poden ser visitades pel públic en general però altres es troben tancades per preservar la fauna original de la zona. Aquest és el parc emmurallat més gran de tot Europa.

Un cop arribem als voltants del castell ens dirigim al gran aparcament que hi havia al lloc, molt ben organitzat, amb una zona independent per a caravanes i autocaravanes. El cel totalment gris i encapotat ens obria les portes d’aquell magnific Castell. Continuem amb la visita, la construcció es va dur a terme entre 1519 i 1544 per François I, qui va triar construir el castell al mig del bosc perquè així el rei i la seva cort poguessin sortir de cacera. Curiosament, i com passa sovint amb les grans obres, el seu creador no va viure prou per veure-ho completament acabat. En total, es va requerir d'uns 1800 treballadors per construir aquest meravellós edifici que compta amb 440 habitacions, 365 xemeneies, 365 finestres i 63 escales (una d'elles bastant famosa per ser dissenyada per Leonardo da Vinci). El castell es troba en un terreny d'uns 5.000 acres envoltat per una muralla de 32 quilòmetres de longitud.

El Castell de Chambord, igual que molts altres castells a França, alberga moltes obres d'art. Diverses peces de gran valor artístic poden trobar a les parets del castell. És important recalcar que la naturalesa artística del castell no es limitava únicament a la pintura, la música i el teatre també formava part del castell. De fet, Molière va presentar per primera vegada a Chambord els seus treballs immortals "Monsieur de Pourceaugnac" i "Le bourgeois Gentilhomme". També varem gaudir de l'exterior del Castell, les seves espectaculars vistes i dels més que sorprenents jardins. Una vegada finalitzat el passeig, ens allunyem de Chambord.

Després de dinar vam decidir visitar un dels castells més especials dels que hem visitat, el petit i encantador Azay-le-Rideau, que ens va acollir amb un gran ventall de brillants colors i ens va embolicar en murmuris que van fer que ens sentíssim totalment reconfortats. Realment és increïble com pot canviar el fet que de sobte uns potents raigs de sol apareguin regalant-nos la seva càlida màgia, s'introdueixin per tots els porus de la nostra pell i ens abracin amb la seva reconfortant calor, i que només aquest petit detall ens pugui treure d'un estat malenconiós i transformar el nostre ànim. Es en les aigües del Indre on s'aixeca la majestuosa silueta del castell de Azay-Le-Rideau, esplèndida mansió campestre construïda entre 1518 i 1529.

L'edifici és una clara mostra de la simbiosi estilística que es manifesta a Europa al llarg dels primers anys del segle XVI. El Renaixement a França es va obrint pas lentament però les referències gòtiques encara persisteixen. Les llumeneres o lucarnas i les altes techumbres encara aporten un aspecte medieval a l'edificació, encara que l'aire de fortificació desapareix. Les façanes presenten els seus elements articulats de manera simétrica, el que és una clara mostra de les influències renaixentistes procedents d'Itàlia.

La planta del castell té forma de ela, havent-se afegit torres circulars a les cantonades. Aquestes torres estilitzen l'edifici i incorporen la figura circular a la planta. L'elevat sostre es cobreix de pissarra, contrastant la seva tonalitat fosca amb les clares pedres de les façanes. Les finestres que s'obren en els dos pisos estan emmarcades per pilastres jòniques, una aportació clarament renaixentista igual que les motllures paral · leles que envolten l'edifici.

No sé quantes fotografies vam fer d'aquesta preciositat, però es respirava un ambient tan càlid que ens haguéssim tirat allà tot el dia. L'entrada al castell van ser 8,50 € / persona Desprès cap a Villandry per visitar el castell, famós pels seus jardins. Arribem a un pàrquing de AC costat del poble i al castell sobre les 10:30 h. La mare ànec i una fila de aneguets darrere seu es passejaven al costat de nosaltres, al costat del pàrquing una oficina d'informació i turisme i molt a prop i sense pèrdua l'entrada al castell. A taquilla tens dues opcions, castell + jardins o només jardins, el nostre objectiu eren els jardins i després visitar només puc descriure en dues paraules ... im-pressionants. El castell d'una elegància senzilla és del Renaixement tardà. És famós pels seus magnífics jardins, restaurats des que la família espanyola Carvallo el va adquirir el 1906. A partir de plànols del segle XVI, experts jardiners combinen flors i plantes seguint dissenys geomètrics, es cultiven i trasplanten unes 60.000 hortalisses i 45.000 plantes a l'any per mantenir l'hort i jardí floral. El jardí presenta tres nivells, en el superior un jardí aquàtic flanquejat per til · lers centenaris, al costat del castell un jardí de flors i en el nivell inferior, l'hort ornamental més gran del món. Després d'una visita de gairebé 3h vam tornar a l'AC i en el curt trajecte voilà, una boulangerie on ens aprovisionem de pa. 

CASTELL DE VILLANDRY

Seguint les instruccions del navegador arribem al castell de Fontenay a què fotografiem des de l'exterior ja que té tota la pinta de ser d'un particular que l'ha adquirit per al seu ús i gaudi i viure tan tranquil. Arribem a la ciutat de Langeais on aparquem molt a prop del castell. Esmorzem veient apuntar les seves torres sobre les cases que teníem al nostre voltant. Una altra vegada, plànol en mà, passegem fins al castell i per la localitat. El castell és d'origen medieval, encara que reconstruït al segle XV, conserva l'aspecte de fortalesa amb el seu pont llevadís. Aquí es va celebrar les noces de Carlos VIII i Ana de Bretagne. Les seves immenses sales estan totalment moblades.

Després de sortir d'aquesta joieta volíem acabar el dia d'una manera una mica especial, i va ser al Castell de USEE, en Rigny USEE (anomenat el Castell de Bella Dorment).

Hi havia una vegada Charles Perrault que es va inspirar en aquest preciós castell per escriure un dels contes més bonics i romàntics que mai s'han escrit "La Bella Dorment" . En la vall del Loira, el castell de Ussé s'ha sabut envoltar de una mitologia que va de la història d'un valent i sagnant víking fins la dolça història de la Bella Dorment del Bosc.

Cap al 1004, el primer propietari del castell, el temible víking Guldin I de Saumur, conegut també com el diable de Saumur, va descobrir les terres d’ Ussé i es va apoderar d'elles. El castell canvià diverses vegades de propietaris fins al s. XVII, moment en què va ser restaurat i va adoptar l'aspecte actual. El Castell de Ussé s'alça sobre la vall del Indre i del Loira, des de les terrasses i jardins a la francesa dissenyats per Le Notre, l'arquitecte dels jardins de Versalles. Actualment, el castell és una residència privada que pertany als descendents del Comte de Blacas. Es pot observar el seu mobiliari renaixentista, les seves exposicions de vestits d'època, i una magnífica col · lecció de tapissos flamencs i de quadres. En el camí de ronda es pot assistir a una de les reconstruccions de les passejades que se suposa, realitzava La Bella Dorment del Bosc, que segons la llegenda, es va despertar amb el petó del Príncep Blau en aquest castell i posats a somiar,  perquè no creure en una història tan romàntica com aquesta? I que realment un sol petó pugui treure a qualsevol d'un profund somni de cent anys ...

Cap a Chinon on arribem una mitja hora després. Aparquem a l'altra banda del riu Vienne i mentre creuàvem el pont, fotografiem la localitat presidida per l'ampli castell. Just en creuar el pont a la dreta, una estàtua del famós satíric François de Rabelais. Plànol en mà, vam recórrer la ciutat passant per la casa medieval "Maison Rouge" amb bigues esculpides a la façana, fins a arribar al cim on s'alça el castell (també es pot agafar un ascensor que puja fins a la part alta de la ciutat juntament al castell). Després de visitar part del seu interior vam tornar a endinsar-nos en la ciutat .
Passades les 15:30 h abandonem Chinon i mitja hora després arribem al Castell de Rivau en Lémeré, edifici medieval amb aspecte de fortalesa que posseeix uns jardins declarats d'interès turístic. Després de les fotos de rigor vam abandonar el recinte i seguim les indicacions de "chateau" fins a arribar al castell de Lémeré. 

CASTELL DE SACHÉ

Continuem fins Saché on arribem al castell, actualment casa / museu de Balzac. Els admiradors de l'obra d'Honoré de Balzac fan peregrinacions al Château de Saché. La senzilla però confortable mansió, construïda als segles XVI i XVIII, va ser un lloc de treball tranquil i una font d'inspiració per a moltes de les novel · les més conegudes d'aquest famós escriptor del segle XIX.
Per pernoctar vam anar al càmping "Le Sabot" a Azay li Rideau . El càmping està en ple poble i just al costat del castell per on vam estar aquella tarda fent una agradable passejada.

Després de la visita vam posar rumb cap a la que seria la primera parada del dia següent "Els Pobles Trogloditas" i així com en un conte vam arribar fins al lloc de pernocta que trobem al centre d'un dels pobles Trogloditas més bonics de la zona, Turquan.

Allà arribem cansats d'un dia dur i intens emocionalment i vam descobrir que l'àrea per AC estava completa, però un senyor molt amable ens comentà que hi havia diversos pàrquings més amunt i ens podien servir perfectament per passar la nit. Després de buidar grises i carregar aigua, i acompanyats d'algunes altres AC s vam decidir passar-hi la nit. El capvespre estava en ple apogeu i una infinitat de colors ens cridaven a gaudir del paisatge i unir-nos a aquell espectacle, una invitació que no vam poder declinar. Deixem l’autocaravana aparcada i ens vam anar a fer una passejada i ser els protagonistes d'un altre conte, aquest cop entre Trogl Pasejant ens va venir una olor que gairebé anàvem enlaire, rememorant un altre conte el de Hansel i Gretel, i els seus exquisits xocolates. En aquesta ocasió el magnífic aroma sortia d'un peculiar restaurant excavat a la roca, que tenia un extractor de fums que havia de ser màgic, perquè d'ell sortia una aroma tan exquisit que la boca se'ns fa aigua.

Deambulem pels seus carrers, simplement pel plaer de gaudir d'una atmosfera de somni, fins que gairebé ens quedem sense llum. Més tard vam tornar a l'auto per descansar el cos, però sobretot per aclarir els nostres caps i apaivagar les nostres ànimes ...

L’endemà sense presses. Ens quedaven moltes aventures per viure. Vam posar rumb cap Turquan ja que la nit anterior només havíem pogut gaudir dels voltants on estàvem aparcats, i vam poder constatar que gran part del poble està excavat a la roca, oferint-nos un espectacle únic.

Continuem el nostre camí a la vora del Loira, fins que arribem a la preciosa Saumur, una de les poblacions més boniques de la Vall del Loira. Les elegants torres blanques del castell del segle XIV s'eleven sobre la població i el riu dotant-la d'una personalitat única. Va ser un dels pocs supervivents als bombardejos de 1940. El castell està envoltat d'elegants cases de pedra restaurades mentre que els seus carrers estrets estan plenes de residències d'entramats de fusta, entre les quals Balzac va situar la seva novel.la “Eugene Grandet”.

Un cop visitats els punts que ens van cridar més l'atenció de la ciutat, ens dirigim cap al Parc Oriental de Maulevrier, un dels plats forts de Saumur. El jardí imita l'estil de jardí japonès, amb centenars d'arbres i plantes pròpies d'aquest país oriental. L'estètica del parc és totalment zen. A finals del segle XIX André Marcel famós arquitecte francès i gendre del propietari del castell Colbert, apassionat per tot l’ oriental, creà el jardí al parc del mateix castell. André Marcel va ser l'arquitecte d'un dels pavellons de l'Exposició Universal de 1900.

Des de llavors el parc ha passat moltes vicissituds, inclosos bastants anys d'abandonament. Va ser recuperat fins al seu estat actual a mitjans dels 80 per dos mestres horticultors japonesos, els quals el re-dissenyaren imitant l'estil de jardí japonès del període EDO. Les sensacions que vivim allí van ser de benestar total, la pau, la calma, el murmuri de l'aigua, el vent movent les fulles juganeres dels arbres i una infinitat de simfonies de colors que ens van fer quedar-nos sense paraules davant de tanta bellesa ... Sortim del jardí carregats d'energia positiva i ens vam disposar a continuar descobrint petits tresors que com aquest estan a disposició de tothom que sàpiga veure'ls amb dolços ulls.

avui és el nostre últim dia a la Vall del Loira, i ens dóna força pena abandonar el lloc perquè realment hem conegut racons preciosos i sabem que ha d'haver moltíssims més, però aquests llocs seguiran allà durant moltíssims segles més ... però la nostra ruta s’acaba i hem de retornar a caseta.